Es pot escriure sobre Picasso sense haver estat a Horta de Sant Joan? Alguns estudiosos ho han fet però, sincerament, crec que, en aquests casos, els ha de resultar difícil arribar a copsar quelcom substancial sobre aquest genial artista. Si l’art té a veure fonamentalment amb les emocions, si ens ajuda a aconseguir quelcom tan important a les nostres vides com aferrar-nos a les coses que estimem quan ja han marxat, resulta impossible endinsar-se en la figura de Picasso sense, per exemple, haver contemplat la muntanya de Santa Bàrbara. Pels habitants d’Horta de Sant Joan —o escrit Orta, com alguns defensen— aquest singular contrafort dels Ports és la “seva” muntanya i molt més. Per a ells i per a qualsevol altre que hagi tingut una mínima relació anímica amb la població, la silueta d’aquesta muntanya representa tot un símbol, una imatge capaç d’evocar i mantenir units els millors records viscuts en aquest indret.

Una prova? Santa Bàrbara va acompanyar Picasso d’ençà que va passar una primera temporada a Horta el 1898. El va convidar el seu amic Manuel Pallarès, fill del poble, que també era pintor i company de les classes de dibuix que tots dos seguien a Barcelona. Deu anys més tard, quan Picasso va decidir passar una segona temporada a Horta, es va aturar a Barcelona procedent de París i va visitar el seu amic Pallarès. Va ser llavors que aquest va regalar-li un petit oli que havia pintat de la muntanya de Santa Bàrbara. Aquest quadre, tal com explica Elies Gaston, el va acompanyar durant tota la seva vida i va ser present en un lloc preferent a totes les residències on va viure.

És evident que el quadre tenia un gran valor sentimental per a Picasso. D’una banda, li recordava el seu gran amic, amb qui l’unia una profunda amistat que només va separar la mort. D’altra banda, diversos experts, especialment el poeta, biògraf i també amic de Picasso Josep Palau i Fabre, han destacat el vincle emocional que l’artista va mantenir al llarg de la seva vida amb Horta i el seu paisatge.

És ben conegut el fragment de la conversa que van mantenir Picasso amb la delegació de l’ajuntament d’Horta que va anar a visitar-lo el 1969 a la seva residència de Notre-Dame-de-Vie, a la Costa Blava francesa. Davant casa seva digué: «Mireu aquest paisatge, sembla el vostre poble, és costerut i ple de pins. I aquestes oliveres, sempre em diu Dominguín —aquell torero que és amic meu— que les talli perquè em treuen la vista de la casa i, a més, no fan mai olives. Però no vull. M’agraden, em recorden a Horta».

Curiosament però, no sempre s’esmenten o es destaquen aquestes estades de joventut quan s’analitza la figura del pintor. I sovint se sol posar molt més èmfasi en la segona de les estades, la del 1909. Picasso s’apropava llavors a la trentena d’anys i ja començava a ser un pintor reconegut internacionalment, especialment a França. I com és que un pintor que començava a ser valorat a París, a la meca mundial de l’art, decideix anar a passar uns mesos a un poblet perdut de la Terra Alta? Segons alguns especialistes, aquesta segona estada respon al desig de retrobar-se amb uns paisatges especialment estimats en un moment en què en seu cap prenia forma l’estil que després algú, despectivament, va batejar com a “cubisme”.

La bassa, La fàbrica o Cases sobre un pujol són exemples de quadres pintats a Horta que formen part fonamental de la història de l’art del segle XX. A més, Picasso va pintar la muntanya de Santa Bàrbara en diversos quadres. Un d’ells (actualment al Denver Art Museum) amb una mirada que segons els experts recorda la Montagne Sainte Victoire de Cezane. En altres hi apareix barrejada amb el retrat de Fernande. Val a dir que aquesta segona estada va ser ben sonada a Horta per altres motius no directament artístics. Picasso hi va arribar acompanyat de la seva amant, la model francesa Fernande Olivier. La parella va revolucionar el poble, tal com ho ha descrit magistralment Toni Orensanz a la novel·la L’estiu de l’amor.

Malgrat la rellevància d’aquesta segona estada, segons Elies Gaston, va ser la primera la que va resultar cabdal en la vida de l’artista. I la importància no ve donada pas per les obres pintades, sinó per les experiències viscudes. Picasso hi va arribar l’estiu de 1898, pels vols de Sant Joan, amb setze anys. Llavors ja era un jove prometedor que havia guanyat l’any anterior una menció a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, amb l’obra Ciència i caritat, passant pel davant de pintors amb molta més trajectòria que ell (i fins i tot del seu pare, també pintor).

El jove artista patia una època de dificultats econòmiques perquè la família li havia retirat part de l’assignació que rebia a causa del seu comportament i, a més a més, havia estat malalt d’escarlatina. El seu amic Pallarès va convidar-lo a passar l’estiu convençut que «els caldos de gallina» de sa mare i l’aire de les muntanyes dels Ports era el que necessitava el seu amic per recuperar la salut i l’ànim.

Només arribar, els dos joves van incorporar-se a les feines de la sega al mas de Tafetans propietat de la família. Retornats a Horta van decidir pujar dalt la muntanya de Santa Bàrbara i quedar-s’hi alguns dies en una cova de la muntanya. Qualsevol que hi hagi pujat no oblidarà mai la sensació d’amplitud que encomanen els horitzons que s’hi albiren. El primer cop que vaig tenir ocasió de ser-hi, vaig quedar captivat per les restes de la petita ermita de Sant Ramon situada a tocar del cel. Temps després vaig descobrir que també havia capturat l’atenció de Picasso al comprovar que l’havia pintat.

Aquella experiència els devia animar a posar en pràctica la següent aventura: viure unes setmanes a l’interior dels Ports, en plena natura, dormint sota una balma i pintant en completa llibertat a l’aire lliure. Arribat el setembre, una forta tempesta de vent i pluja va destrossar el quadre gran que estava pintant Picasso i va acabar cremant el bastidor per escalfar-se. De la pintura només van quedar els esbossos. Anys després, Picasso, en una carta al seu amic el poeta Guillaume Apollinaire, va escriure: «Les meves emocions més pures les he experimentat en un gran bosc d’Espanya on, als setze anys, em vaig retirar per pintar».

El contacte amb la naturalesa salvatge, vivint apartat de la civilització havia de marcar aquell jove de ciutat. Com assegura Federico L. Silvestre en pròleg del llibre de Tiberghien Notas sobre la cabaña, la vida interior s’enriqueix al ser exposada obertament a la intempèrie de la realitat. Refugiats sota aquella balma, aquells joves havien de copsar la grandiositat de la simplicitat i la força que emergeix de la natura sense filtrar. Tinc la intuïció que Picasso va ser, fins al final dels seus dies, un faune en el sentit clàssic i dionisíac del terme, és a dir, l’encarnació de la vida que s’obre pas, que brota sense que la moralitat pugui condicionar-la.

De retorn al poble, Picasso i Pallarès van continuar dibuixant la major part del dia i participant de la vida del poble. La jornada de pintura acabava a la tarda, quan Picasso anava a trobar el seu company, que havia instal·lat el seu estudi en el molí d’oli, on sucaven una llesca per berenar. Picasso va fer bons amics al poble i va guardar durant tota la seva vida el record d’unes relacions franques i autèntiques. Segons els especialistes, les pintures de Picasso d’aquests mesos gaudeixen d’una lluminositat inusitada, uns colors dolços i una tendresa que reflecteix la felicitat que va descobrir a Horta.

Aquell estiu va durar vuit mesos. El jove de disset anys que el febrer de 1899 va tornar a Barcelona era molt diferent del noiet malaltís i abatut que havia arribat vuit mesos abans. El nom i el primer cognom desapareixerien de la seva signatura, així com la tutela del seu pare i les classes del Liceu. El record d’Horta continuaria inspirant-li quadres a més de mil kilòmetres de distància, en el seu estudi de París (Les temptacions de Sant Antoni i Carnaval a la taverna).

La famosa frase «Tot el que sé ho he après a Horta» cobra tot el sentit si oblidem per un moment les tècniques pictòriques i ens centrem en allò de fonamental que té la creació: la necessitat d’expressar allò que se sent. Com diu Rafael Balada, director del Parc Natural dels Ports, «la nostra terra no només li va permetre superar la malaltia , de la qual vingué a guarir-se; el va alliberar dels dogmatismes artístics i li va permetre trobar-se amb ell mateix i reflectir tota la seva gran humanitat».

No sabrem mai amb exactitud que va significar per a Picasso les seves estades a Horta però és una evidència que hi van deixar una petjada important. Conversant sobre la visita de la delegació d’Horta a Picasso el 1969, Toni Orensaz em va donar notícia d’un detall que sovint passa desapercebut i que apareix a les memòries que va escriure Mariano Miguel Montañés, amic i secretari personal de l’artista.

Picasso estava a punt de complir vuitanta-vuit anys i havia decidit retirar-se i no rebre a ningú. Quan van arribar l’alcalde, el tinent alcalde i farmacèutic i la cunyada d’aquest que els feia de traductora, la resposta del secretari de l’artista a la porta de la finca va ser la mateixa que per a tothom: «Monsier i Madame Picasso no hi són». De tota manera, davant la insistència, els van dir que provessin de trucar l’endemà, amb el convenciment però, que Picasso no els rebria.

Montañés confessa la seva sorpresa quan Picasso li va comunicar efusivament que sí que els volia rebre i li va comentar “Vaig aprendre moltes coses a Horta”. Havien passat més de seixanta anys, però els records continuaven ben vius. Acabada la visita, Montañés i Jacqueline, l’esposa de l’artista, van comentar com havia estat de content Picasso de rebre aquelles persones d’Horta, si bé, havia quedat una mica decebut al veure’ls amb americana i corbata. Ell encara els recordava amb les seves robes tradicionals de color fosc i els mocadors lligats al voltant del cap.

En un altre moment d’aquella entranyable trobada els va dir: «Horta m’agradava molt. A vegades penso que m’hauria d’haver quedat a viure-hi, però els meus amics deien: què hi faràs allí. No ho sé, no ho sé, potser estaria millor que ara. Ara seria un pagès». Com va assegurar Palau i Fabre, per a Picasso Horta va ser durant tota la seva vida el paradís perdut que tots enyorem.

Ha passat més d’un segle, però la muntanya de Santa Bàrbara, el poble d’Horta i les muntanyes dels Ports segueixen al mateix lloc per a tothom qui vulgui recordar aquests moments de la vida del geni. Els paisatges que van inspirar Picasso, continuen emocionant a artistes, creadors i a tots els esperits sensibles que s’hi volen acostar.

El Centre Picasso d'Horta, si bé no compta amb originals, reuneix quelcom que cap altra museu mostra: una col·lecció d’excel·lents reproduccions facsímil de totes les obres creades per l’artista el 1898 i el 1909. D’aquesta manera es pot gaudir d’una visió global del treball i les repercussions que les estades a Horta van tenir sobre l’artista, tant en l’àmbit personal com creatiu.
 
Entre les publicacions del Centre, el primer número dels Quaderns picassians està directament dedicat a la relació entre l’artista, el poble i el paisatge: Horta, Picasso i paisatge. La muntanya de Santa Bàrbara d’Elies Gaston (2007). Amb col·laboració amb el Centre, el Parc Natural dels Ports va publicar el 2011 el llibre Picasso als Ports. Horta, estiu 1898, que recull diferents articles.
 
Durant el mes de març se celebren les primeres Jornades Picassianes a Horta de Sant Joan, amb conferències, tasts de vins i olis, i excursions guiades. Més informació en aquest enllaç.